Avui dia, és menys corrent el fet de batejar les penyes amb noms de jugadors. De fet, si no anem errats, la darrera penya fundada amb el nom d’un jugador va ser la Penya Pedrito, a les Illes Canàries, dedicada al jugador canari Pedro Rodríguez, sorgit de La Masia i de gran record entre el barcelonisme.
Al santoral penyístic han pujat jugadors com ara Migueli, Joan Gamper, Carles Rexach, Pep Guardiola, el Chapi Ferrer, Nadal, Marcial, Johan Cruyff, Ramon Llorens, Raich, Sadurní, Vicenç Piera, Marc Bartra, Gerard Piqué, Hristo Stoichtkov, Bakero, Rivaldo, Carles Puyol, Ivan de la Peña, Andrés Iniesta, Kubala, Milonguita Heredia o fins i tot el llunyà Hèctor Scarone, que dona nom a la penya de Montevideo.
Els presidents que han donat noms a penyes han estat Joan Gamper, Josep Suñol, Josep Lluís Núñez, Joan Gaspart i Joan Laporta. Sense oblidar-nos de Nicolau Casaus, del qual cinc penyes porten el seu nom en l’actualitat. Ara bé, si de noms curiosos parlem, trobem que l’any 1991 es fundava a la ciutat orxatera valenciana de Alboraia una penya amb un nom poc corrent: Penya Barcelonista Juan Pablo II de Alboraia.
Homenatge a Agustí Sancho
Però no desviem el tema i tornem als inicis dels anys 30 quan, seguint la moda, emergia una penya en homenatge al gran mig centre del Barça de l’Edat d’Or: la Penya Sancho. Poca informació en tenim, més enllà que es va fundar en homenatge a Agustí Sancho, però la importància d’aquest personatge mereix dedicar-li un capítol.
És un jugador que potser no té una història de cinema com la d’alguns companys d’aquella època, però, sense cap mena de dubte, va ser una peça clau en el que ha sigut el segon millor període de la història del FC Barcelona: el Barça de l’Edat d’Or. Fent comparacions en el temps i en la personalitat, el paper de Sancho en aquell equip podria comparar-se amb el que va desenvolupar Sergio Busquets en Barça de la darrera dècada.
Agustí Sancho Agustina era natural del poble castellonenc de Bell-lloc, on va néixer el 3 de desembre de 1896. De molt jove, la família es va traslladar a Barcelona i va començar a jugar a futbol amb 15 anys en diferents equips de Sants. La temporada 1916/17, va passar al FC Barcelona substituint el mig centre Alfred Massana, i aviat va ser un jugador important. Va estar a l’eix de la línia medul·lar blaugrana fins la temporada 1921/1922, quan marxa un altre cop a la UE Sants a causa d’unes discussions amb la directiva respecte a la renovació de la seva llicència.
Evidentment, en aquesta renovació hi havia un transfons econòmic encobert, ja que llavors l’anomenat “amateurisme marró” (una forma de cobrar sota mà) era molt habitual donat que encara no era oficial el professionalisme al futbol. Una temporada després, amb Enric Cardona a la presidència del club, Sancho tornava a vestir-se de blaugrana i va romandre al Barça fins l’any 1928.
Èxits esportius i econòmics
Els diners guanyats amb el futbol li van permetre anar millorant la seva condició professional i social posteriorment, arribant a ser contractista d’obres i assolint un bon nivell de vida. Sobretot, si hi afegim que estava contractat a l’Ajuntament de Barcelona en un important càrrec de les obres municipals. Els seus companys d’equip criticaven el seu caràcter garrepa, però gràcies a aquesta dèria estalviadora no va passar les penúries d’altres després de la retirada del futbol.
Agustí Sancho va ser cinc vegades campió d’Espanya i nou de Catalunya. Va jugar tres cops amb la Selecció Espanyola entre 1920 i 1923. Cal destacar la primera aparició, als Jocs Olímpics d’Anvers de 1920, on Espanya es va penjar la medalla de plata amb Sancho com a integrant.
Agustí Sancho va morir el 25 d’agost de 1960, a l’edat de 63 anys.
Una de les anècdotes que circulen com una llegenda en clau blaugrana era l’habilitat de Sancho per aturar la pilota amb el pit, fer-la rodolar a la seva més que marcada panxa i xutar-la amb força sense que caigués al terra. Aquesta jugada creava el deliri dels barcelonistes citats al camp del Carrer Indústria o, posteriorment, al flamant i estrenat nou estadi de Les Corts.
