Si la dècada dels anys 50 va acabar amb la polèmica entre “herreristes” i “kubalistes” i el final de l’etapa d’Helenio Herrera, la temporada 1960-61 semblava començar amb una aparent tranquil·litat, per molt que la remor de fons estava ben viva. Aquella temporada, la directiva va confiar el càrrec a un entrenador serbi d’àmplia experiència, Ljubisa Brocic, amb Enrique Orizaola com a segon. Malgrat les estretors de caixa, el club no deixava de fer fitxatges i així van arribar Garay, un veterà central de l’Athletic de Bilbao, i Foncho, un lateral dret canari que va tenir llarg recorregut al Barça.
Una temporada molt complicada
Amb Brocic, la cosa no milloraria i el tècnic va ser destituït quan la distància del Madrid al capdavant ja era de vuit punts i la Lliga era quasi impossible. Per enrarir l’ambient, només faltava que el directiu Joaquim Viola, anys després alcalde de Barcelona, declarés en un atac de sinceritat que el club es trobava a punt de fer fallida. Miró-Sans va continuar com si sentís ploure, i va oferir el càrrec de secretari tècnic a Pedro Escartín, un veterà exàrbitre de conegudes tendències madridistes.
El president donava símptomes d’anar perdut i, després de rebre pressions de totes bandes, en especial de les preocupades penyes, va presentar la dimissió a finals de febrer. S’acabava així el controvertit mandat de Miró-Sans, que donava pas a una gestora encapçalada per Antoni Julià de Capmany, que va fixar la data d’eleccions per al mes de juny. Aquesta situació de sotsobre total va ser aprofitada des de Milà, on Helenio Herrera va convèncer el president de l’Inter, Angelo Moratti, per convertir Luisito Suárez en el pal de paller del seu projecte. En veure el desastrós estat de l’economia del club, a Capmany li va entrar el pànic i va acceptar una oferta de 25 milions de pessetes, aleshores altíssima.
Tornant a la temporada, amb la Lliga perduda de bon començament les esperances se situaven en gran part a la Copa d’Europa i, de nou, a la Copa de Fires, torneig que va significar un altre rotund fracàs. Als vuitens de final de la Copa d’Europa va tocar la grossa: el Reial Madrid. L’anada es va jugar al Bernabéu i ambdós equips van oferir un duel de gran categoria, resolt amb un 2-2 final. Els madridistes es van queixar de l’arbitratge de l’anglès Ellis, que va assenyalar un penal favorable al Barça després d’un fora de joc d’Evaristo, però oblidant que al minut 18 de la segona part, amb 2-1 al marcador, l’àrbitre va anul·lar un gol vàlid a Villaverde.
La final de Berna
Havia arribat el moment de succeir el Madrid com a rei continental; una aposta que semblava a tot o a res, i així va ser finalment. El Barça es presentava a la final del Wankdorf Stadium suís sense president, encara amb una gestora, amb un segon entrenador com Orizaola i la màxima estrella del moment ja traspassada a l’Inter. A més, jugava contra el Benfica portuguès amb una defensa de circumstàncies, ja que dos titulars com Segarra i Olivella estaven lesionats. En una decisió prou controvertida, el tècnic càntabre va deixar fora de la final futbolistes com Tejada, Eulogio o Villaverde, mentre es decidia per altres de més fama, com Kubala, que tot i arrossegar una hèrnia discal va ser l’extrem dret titular (i teòric només) d’aquell dissortat partit.
Finalment, el Barça va jugar la primera final de la Copa d’Europa de la seva història amb Ramallets; Foncho, Gensana, Gràcia; Garay, Vergés; Kubala, Kocsis, Evaristo, Suárez i Czibor. I tot el que podia sortir malament, hi va sortir. D’entrada, com a anècdota, Czibor i Kocsis ja van arrufar el nas en comprovar que el vestidor era el mateix que els havia tocat amb Hongria set anys abans, quan van perdre la final del Mundial contra Alemanya tot i ser els grans favorits. Finalment, el resultat els seria desfavorable per 3-2, igual que la final entre Hongria i Alemanya.
Nou creixement de les penyes
La força de les penyes començava a ser important entre el barcelonisme. Enlloc de rendir-se davant la difícil situació del Club, la marxa de Suárez i el final de dos mites com Kubala i Ramallets, el moviment penyístic es va reforçar amb l’aparició de noves penyes sota les pedres; no només a Catalunya, sinó arreu de l’Estat. Així doncs, aquesta tercera embranzida es desplegava com una onada expansiva per tots els racons peninsulars.
De les penyes aparegudes a partir d’aquella final de Berna, moltes han desaparegut a dia d’avui, però d’altres continuen ben vives. En homenatge a aquesta fidelitat, moltes d’elles seran protagonistes en pròxims capítols. Entre les penyes ja desaparegudes, hi ha la Penya Barcelonista Olivella (1957), dedicada al llegendari defensa; la Gran Penya Barcelonista de Barcelona; i la Penya Barcelonista Lo Vilot d’Almacelles (1962), que va desaparèixer als anys 80 i que el 1994 fou substituïda per la Penya Barcelonista Clamor d’Almacelles.
Aquestes penyes socials tenien molts problemes per ser legalitzades degut a la sospita permanent que generaven a les autoritats franquistes. Algunes legalitzacions van durar anys, tot i que si es tenia alguna autoritat del Règim a la penya, la cosa es podia anar regularitzant. Eren temps en què els partits polítics prohibits treballaven en la clandestinitat i les penyes de tipus social podien significar, segons les autoritats, una façana que amagués al seu interior activisme polític. Aquest fet otorga un gran mèrit a tots aquells que van tirar endavant fundacions de penyes en aquells temps.
