Si hi ha una penya que mereix un esment més ampli i ser destacada per sobre de la resta, aquesta és la Penya Gol de Dalt, oficial als anys 30 però de la qual es diu que ja tenia activitat en els temps del camp del carrer Indústria. La gran característica que distingeix aquesta penya respecte les altres és, simplement, que es va fer oficial el 1935 i va ser donada de baixa l’any 2014: ni més ni menys que 79 anys d’existència que la converteixen, fins ara, en la penya més longeva de la història del FC Barcelona. De les penyes actives i oficials actualment, només se li apropa la de Castellar del Vallès, fundada l’any 1952.
La Penya Gol de Dalt apareix a la premsa el 21 de juny de 1935 a El Mundo Deportivo, on s’informa que jugaria un partit amistós dos dies després al camp de Les Corts contra el Centre Excursionista. Es pot arribar a la conclusió que era una penya molt ben considerada dins del Club, i ho demostra el fet de poder jugar en el mateix escenari què ho feien les primeres espases del FC Barcelona cada setmana.
Anys més tard, apareix a La Vanguardia del 19 de març de 1965, on s’explica la celebració del 30è aniversari de la Penya. Aquest inclouria, entre altres coses, una exposició de la Agrupación Fotográfica de Cataluña al propi local de la penya, on s’organitza també el primer concurs fotogràfic, amb premis inclosos.
Una penya molt avantguardista
A la Revista Barcelonista del 15 de juliol de 1969, també apareix aquesta penya en un ampli reportatge on s’explica que la fundació oficial havia estat el 24 de març de 1935. No obstant, el text aclareix que aquesta penya ja havia estat fundada, suposem que de forma extraoficial, per antics socis del Club quan encara es jugava al camp del carrer Indústria. I ja l’any 1965, hi ha una informació que sorpren per la seva novetat: a banda del futbol, la penya Gol de Dalt destacava en activitats com l’excursionisme, l’escalada i l’espeleologia. I atenció al seu avantguardisme, perquè un dels seus projectes era mirar d’aconseguir la fusió de totes les penyes ubicades al barri de Gràcia per tal de crear posteriorment el Casal Barcelonista de Gràcia, que seria la seu de tots els barcelonistes de l’històric poble barceloní.
Acaben afegint que també els caldria “una ajudeta” del FC Barcelona per a desenvolupar els seus projectes, ja que l’entitat tenia més de 10.000 socis. Està clar, doncs, que el missatge que sempre s’ha enviat a les directives del Club demanant el reconeixement de les penyes com a ambaixades barcelonistes no és un invent del segle XXI, sinó que ja existia fa molts anys. El problema sempre ha estat la desconfiança que que hi ha hagut cap a un moviment que, per sobre de tot, defensa de forma altruista el FC Barcelona.
El reportatge ens dona una relació de la Junta Directiva d’aquell 30è aniversari. L’encapçala el president, Ginés Santiago Campillo, seguit de deu directius més dels qui diu que “molts d’ells van defensar els gloriosos colors del club en temps de Bru, Reguera, Coma, Torralba, Sancho, Samitier, Vinyals, Piera, Sesúmaga, Lakatos, Martínez, Alcántara, Sagi, Blanco, Gracia, Garchitorena, Hormeu, Rodri, etc”.
Múltiples referències
La darrera referència deixa de pedra, sobretot pels noms de Lluís Bru, Reguera i Garchitorena. El gran porter Lluís Bru va jugar el seu darrer partit oficial amb el Barça just 13 dies abans de l’entrada del mític Ricardo Zamora, el 18 de maig de 1919. El 19 d’octubre d’aquell any, el FC Barcelona va organitzar un homenatge tant a ell com a Reguera. Referent a Garchitorena, al qual li dediquem un apartat al llibre “Barça i Catalunya, els Orígens de la Simbiosi”, va jugar el seu darrer partit oficial el mateix dia que Lluís Bru.
També ens crida l’atenció que citin a Salvador Hormeu. Segons el Gran Diccionari de Jugadors del Barça, és el primer jugador de les comarques gironines que va jugar al Barça, entre 1914 i 1918. Quant a Rodri, suposem que es refereix a un jugador de segona fila que va formar part de la plantilla del Barça entre 1916 i 1922, i del qual no hi ha gaire informació.
I si fem un salt enrere en el temps i ens fixem en una gasetilla que apareix a la publicació El Diluvio del 16 de juliol de 1932, hi llegim que “ha quedat constituïda per un grup d’afeccionats la Penya Gol de Dalt”. Fins i tot es parla del seu domicili al carrer de l’Hospital número 10, i es posa a disposició de les altres penyes per organitzar partits de futbol.
Una fundació carregada de misteri
Llavors, la Penya Gol de Dalt es va fundar l’any 1935? O el 1932? Potser ja existien abans que el Club oficialitzés per primera vegada una penya del Barça el 1919? Mentre no es trobi més documentació, quedarà com un de tants misteris que encara amaga la història del FC Barcelona. Finalment, en el cens oficial de les eleccions a Delegats del Consell Consultiu de 2009, aquesta penya encara apareix com activa fins arribar a l’any 2014, quan va desaparèixer. Quina casualitat: un any després d’oficialitzar-se totes les federacions de penyes, o sigui, que es complís el seu gran projecte d’una seu que agrupés totes els penyes d’aquella zona.
Aquest va ser el final de la única penya del Barça que va sobreviure al pas de la Guerra Civil, a tota la Dictadura Franquista; que esportivament ha viscut el Barça de l’Edat d’Or, el de les Cinc Copes, la construcció del Camp Nou, el Barça de Montal, el Dream Team, el Centenari del Club i tota l’Era Guardiola. Un total de 79 anys segons unes publicacions, 82 segons unes altres, i més de 90 si fem cas de la informació no escrita i que ens ha arribat de generació en generació.
