Els anys 50 van significar una nova embranzida d’unes penyes que s’havien vist afectades per la Guerra Civil, de la qual només una va sobreviure. A finals de la dècada dels 50, plena d’alts i baixos, ja es van superar les 30 penyes. Elles van ser testimonis de la il·lusió inicial amb el Barça de les Cinc Copes, la desil·lusió amb el frustrat fitxatge de Di Stéfano, i de nou la il·lusió que significava la inauguració del Camp Nou i l’arribada posterior d’Helenio Herrera com a entrenador.
En paral·lel, el Reial Madrid anava conquerint un nou trofeu organitzat per un prestigiós diari francès que més tard es convertiria en la Copa d’Europa, però el Barça creixia amb nous fitxatges fins a aconseguir la temporada 1958/59 una plantilla que ha estat considerada per molts historiadors com la que més estrelles ha tingut en tota la història del Club. Als jugadors que encara quedaven de l’època de les Cinc Copes, se’ls van unir altres que havien servit de relleu pel camí i uns nouvinguts considerats estrelles mundials de diferents països. El futbol estava en plena ebullició, els estadis estaven plens i el Barça, igual que les seves penyes, havia sabut renéixer com l’au fènix des les seves pròpies cendres, produïdes pel conflicte bèl·lic espanyol de finals dels anys 30 i la dura postguerra amb el soroll de fons de la Segona Guerra Mundial. Les temporades 1958/59 i 1959/60 aconseguiria dues Lligues seguides.
La Penya Sevillana de Barcelona
En capítols anteriors, es va mencionar la penya Gol de Dalt, única supervivent de la guerra, així com la penya Solera i la Penya de Sants. També existeix informació d’una penya formada per gent sevillana, no se sap si a Sevilla o a Catalunya, que es va crear de forma no oficial durant aquells anys 50 i es va anomenar Penya Sevillana del Barcelona. Sigui com sigui, i segons informacions de la Federació de Penyes Barcelonistes d’Andalusia, mai va ser una penya oficial i només hi ha de testimoni de la seva existència una fotografia on un grup d’aficionats mostren una pancarta amb aquest nom.
Inici de l’expansió de les penyes
A banda d’això, durant aquells memorables anys 50 es van crear diverses penyes que van aguantar el pas del temps com a penyes oficials. De les més de 30 que existien, han arribat als nostres dies menys de la meitat, segons totes les investigacions dutes a terme. Començant per la Penya Solera de Castellar del Vallès, la penya oficial més antiga que existeix actualment, seran protagonistes de pròxims capítols i desembocaran en la primera penya creada fora de Catalunya: la Penya Barcelonista Santa Cruz de la Palma, a la província de Santa Cruz de Tenerife. Aquest serà el punt de partida de les penyes que van aparèixer ja als difícils anys 60. Llavors, hi havia problemes amb les autoritats franquistes, que mai van veure amb bons ulls la creació d’unes associacions sospitoses d’amagar intencions prohibides rere la passió per un equip de futbol.
A partir d’aquí, hi va haver una expansió del món penyístic fins acabar el segle XX. Des de la creació d’una penya a Andorra a inicis dels anys 60, haurien de passar quasi vint anys per ser testimonis del naixement de la primera penya fora de l’Estat Espanyol i Andorra. Aquest fet pioner es duria a terme en un lloc molt especial en aquell moment: la ciutat de Leningrad, en plena Unió Soviètica. Aquesta història s’explicarà en capítols posteriors.
