De vegades es diu, amb arguments bastant convincents, que en el futbol ja tot està inventat. En l’àmbit de les penyes o grups de seguidors més radicals del FC Barcelona, aquests semblen haver sorgit a finals dels anys vuitanta o inicis dels noranta, però en realitat ja venien de molt més enrere. El motiu: la rivalitat esportiva i política amb el RCD Espanyol.
A inicis dels anys 20, el FC Barcelona tenia una secció de lluita grecoromana que liderava un gran campió com Emili Ardèvol, qui simpatitzava amb algunes tendències polítiques catalanistes. Prenent en seu nom, es va crear una penya barcelonista, la Penya Ardèvol, que es caracteritzava per la seva animadversió contra l’altre equip important de la capital catalana, el RCD Espanyol. Es tractava d’una rivalitat forjada per les diferències tant a nivell esportiu, com també polític i institucional. Tant era així que, després de la inauguració del Camp de Les Corts el 20 de maig de 1922, Joan Gamper presumia per tota Barcelona del seu nou i flamant estadi, fent broma i befa del seu gran rival ciutadà.
El president de l’Espanyol era Genaro de la Riva, un prohom del club que justament aquell any havia aconseguit robar-li al Barça el mític porter Ricardo Zamora. Ara, Gamper li tornava la bufetada passant-li per la cara aquell nou estadi. De la Riva no va encaixar bé aquesta burla de Gamper i, de la seva pròpia butxaca, va comprar els terrenys de Can Ràbia, on un any després inauguraria el mític estadi de Sarrià.
L’inici d’una rivalitat de més de 110 anys
No és d’estranyar, doncs, que cada derbi gairebé esdevingués un acte bèl·lic a tots els nivells. De fet, les primeres picabaralles ja van arribar a la dècada del 1910, on les denúncies entre ambdós equips eren constants. El 1911, Gamper va expulsar un grup de jugadors del FC Barcelona que, en contrapartida, van fitxar per l’Espanyol i el van reforçar enormement, fet que va provocar que els duels fossin quelcom personal. Posteriorment, va esclatar el famós cas Garchitorena, on l’Espanyol denunciaria el FC Barcelona per alineació indeguda del jugador filipí Juan Garchitorena després de perdre una eliminatòria del Campionat de Catalunya.
En una època de politització de la societat per la lluita per l’autonomia, el sindicalisme i el pistolerisme, els dos equips van quedar marcats per sempre. El Barça era el club catalanista i l’Espanyol el club espanyolista, seguint la tendència que defensava llavors la família De la Riva.
El “derbi de la xavalla”
Un altre episodi fou el del 23 de novembre del 1924, quan es va viure el famós “derbi de la xavalla”, recordat per les baralles i la pluja de monedes que van obligar a repetir el partit sense públic. Aquestes baralles van estar protagonitzades, en part, pels membres de la citada Penya Ardèvol i la Peña Ibérica de l’Espanyol. Aquesta última estava formada per jugadors de la secció blanc-i-blava de rugbi i editava publicacions de caràcter polític on es definien com “una joventut catalana marcadament espanyolista”. Entre els seus membres, hi havia José María Poblador, futur membre de la Falange, i Josep Clapés, futur alcalde de Terrassa durant el franquisme.
No és d’estranyar, doncs, el significat d’aquells derbis i l’enorme tensió que es deuria viure al terreny de joc, als despatxos i a les graderies. Una rivalitat que ha arribat als nostres dies després de més de 110 anys. Hauria estat molt interessant conservar imatges d’alguna batussa entre “grecoromans” i jugadors de rugbi.
Capítols anteriors: 1. L'origen del concepte "penya del Barça" 2. Els quarts equips. Nova Germanor i Els Apàtics