La Penya Solera va ser creada l’any 1944, coincidint amb la tornada de Josep Samitier al FC Barcelona, aquesta vegada com entrenador, i previ a la consecució del segon títol de Lliga de l’equip blaugrana. Va ser la primera penya fundada després de la guerra, gràcies als auspicis del mateix Samitier i de Jaume Ramón. Fins i tot podem dir que podria considerar-se una maniobra estratègica dels fundadors de la penya, amb el “Sami” al capdavant, per a reactivar un món que consideraven necessari per engrescar una afició a la qual li calia un empenta en aquella dura postguerra.
Els anys vint ja havien estat una grata experiència amb la proliferació de penyes que apropaven els ídols a l’afició. A la publicació Barcelofília: inventari de la Barcelona desapareguda, podem trobar:
Considerada com una associació clau en la història del moviment penyista vinculat al FC Barcelona, la Penya Solera va néixer el 1944 en un entorn força difícil. Les penyes blaugranes d’abans de la guerra havien desaparegut i un petit grup de barcelonistes, entre els que hi figuraven Josep Samitier, Evarist Murtra i Jaume Ramon, es reunien al bar Solera de la Rambla, molt a prop de la font de Canaletes. Ells van ser els que decidiren posar en marxa la Penya Solera. Les primeres activitats de la nova penya es varen concentrar en l’organització de viatges per seguir l’equip als desplaçaments. Amb el pas dels anys, s’hi van anar afegint coneguts jugadors del club com Mariano Martín, César Rodríguez, Antoni Ramallets o Gustau Biosca, fins que més tard s’hi va incorporar un home que acabaria sent clau en la història de la penya. Ens referim a Nicolau Casaus, que en seria el president durant diverses etapes.
Els locals socials de la penya varen anar canviant d’emplaçament amb el pas dels anys: Durant els primers temps, va instal·lar-se a la mateixa seu social del FC Barcelona, al xalet del passatge Méndez Vigo. Posteriorment, passaren a Trafalgar 4, prop de la plaça Urquinaona; després, al 1954, es traslladaren a Pelai 40, i finalment, al juliol de 1976, al carrer Avenir entre Amigó i Santaló. La Penya Solera fou la promotora i catalitzadora d’altres penyes barcelonistes d’arreu de Catalunya i moltes d’elles van adoptar el nom de Solera davant del de la localitat on eren radicades. El 1952 el seu nom oficial va passar a ser Penya Barcelonista Solera. La seva activitat es va anar intensificant amb l’organització de nombrosos actes socials i esportius, per la qual cosa va acabar esdevenint com una mena de poder fàctic dintre el club.
L’entrada de Nicolau Casaus
A partir de 1947, Nicolau Casaus esdevindria l’ànima d’una penya que va ser punt de reunió de tot tipus de personatges del món blaugrana, així com escenari d’insòlites gresques compartides en total harmonia entre jugadors i alguns socis. També va ser un recinte ideal i discret per a jocs amorosos entre futbolistes i famoses. En els seus orígens, com la majoria de les penyes, era una associació recreativa de la que formaven part aficionats, socis i futbolistes; a vegades, de diferents clubs. Nicolau Casaus va ingressar-hi abans de fer-se soci del FC Barcelona, el 10 de febrer de 1948. Als quatre mesos d’ingressar a la penya, i després d’haver-ne estat vicepresident, van nomenar-lo president. A partir d’aleshores, el nom d’aquesta penya va lligada completament a la figura de Nicolau Casaus de la Fuente Jené.
Com a president de la Penya Solera, es va mostrar molt crític amb les presidències d’Agustí Montalt i Galobart i d’Enric Martí Carretó. En alguns casos, fins i tot es va significar com un possible poder paral·lel que, d’alguna manera, les directives haurien de fer callar. A les eleccions de 1953, Nicolau Casaus, president aleshores de la Penya Solera, va donar suport a Francesc Miró-Sans. Aquesta era la primera vegada que els socis del Barça van poder escollir el seu president des que va acabar la Guerra Civil, ja que fins llavors els presidents dels clubs de futbol eren nomenats directament pel règim franquista. Llavors, tan sols van poder votar els homes, i ho van fer un total de 17.241. El guanyador va ser Francesc Miró-Sans per un marge de 301 vots. Van ser unes eleccions on votaven els carnets i no pas les persones, per tant un soci podia votar tantes vegades com carnets de soci portava.
Una figura molt influent
El 1957, potser degut a aquest poder que anava agafant amb la seva penya, Casaus va ser nomenat president de la Comissió Organitzadora dels Actes Socials de la Inauguració del Camp Nou. En relació a aquests actes, a Montserrat, Casaus va ser un dels privilegiats que va fer un discurs molt emotiu, com era costum en ell, però després no se’l va convidar a la taula d’autoritats a l’àpat de gala. Alguns diuen que va ser degut a la preferència del mateix Casaus per a asseure’s amb “la seva gent”, però altres fonts asseguren que fou degut als seus antecedents penals; i una tercera versió diu que simplement se’l va excloure per la seva no pertinença a la Junta Directiva del FC Barcelona. Per aquesta o altres qüestions, Nicolau Casaus va deixar la presidència de la Penya Solera l’any 1957 per tornar al càrrec l’any 1959.
Tornant enrere fins el 1954, Casaus va ser un dels qui va traslladar en comitiva la primera pedra del Camp Nou, que era la mateixa que la del Camp de les Corts. També es va dictar ordre d’expulsió del país contra ell per haver despenjat un retrat de Franco, però la intervenció de Josep Samitier i de Jose Maria de Cossío ho van evitar; això sí, va haver de deixar temporalment la presidència de la penya. Una altra versió d’aquest fet és que al replà de l’escala del local de la Penya Solera, del carrer Pelai, hi havia el retrat de Franco que un dia Casaus va despenjar i va deixar a terra. Atès el seu passat i la seva estada a presó, no va ser una bona idea, ja que, potser alertada pels molts “informadors” que el Règim tenia infiltrats a tot arreu, aparegué la policia demanant el motiu pel qual el retrat era a terra. Casaus, amb tota tranquil·litat, els va respondre: “Deu haver caigut. Un cop de vent. Veuen? El vidre està trencat”
Costa saber la certesa de totes les anècdotes o històries al voltant de Nicolau Casaus. En tot cas, siguin certes, exagerades o simplement llegendes urbanes, son dignes de ser escrites i recordades.
