Tal com es va explicar en el capítol anterior, com a president de la Penya Solera, Nicolau Casaus tenia molta influència. Gairebé era un directiu del Club tot i no ostentar cap càrrec, seguia l’equip a quasi tots els desplaçaments i tenia amistat amb els jugadors nous i amb els veterans que ja estaven, o havien estat, dins de la penya. També va guanyar molta popularitat entre els aficionats perquè sortia en diverses entrevistes i mitjans de comunicació. Contradictòriament, quan per fi va ser vicepresident del FC Barcelona després de les eleccions del 1978, ell sempre declarava que les penyes havien de ser un suport incondicional i mai un poder extern del Club. El problema era que aquestes declaracions no van estar en cap moment alineades amb les seves accions mentre va ser president de la Penya Solera.
A la seva època daurada, la dècada dels 50, l’ambient que es vivia en la penya era extremadament relaxat i, molt sovint, se’ls veia amb aficionats de l’Espanyol i altres clubs catalans en un clima de sana camaraderia. Sobretot, es buscaven sempre experiències lúdiques de la vida, com la que explica Frederic Porta en el seu Barça Inèdit: “Els socis es van disfressar per Carnestoltes (prohibit durant el franquisme per imposició de l’Església Catòlica) i se’n van anar de ronda pels cabarets. Pel camí, van recollir un ruc abandonat i, després de voltar amb l’animal per la ciutat a remolc d’un Topolino, van pujar-lo al local de la penya de la torre Urquinaona, amb el conseqüent escàndol dels veïns”.
Casaus com a vicepresident
A partir de 1978, Nicolau Casaus és nomenat vicepresident del FC Barcelona dins de la directiva de Josep Lluís Núñez i, tretze anys després, enmig d’una forta decadència, la Penya Solera Barcelonista es dissolia. Ho feia deixant enrere tota una història d’impulsos no exempts de polèmica, però, sobretot, un llegat barcelonista que ha servit de plataforma de llançament del moviment penyístic actual.
Durant el seu mandat, cal destacar alguns fets o anècdotes tal com ens explica el periodista Josep Maria Ducamp en un article del 10 d’agost de 2007 a El Periódico:
“En una ocasió vam anar junts, crec que va ser a Arenys, per intervenir en un col·loqui. Hi vam anar tots dos amb el cotxe del president Agustí Montal, acompanyats per qui era el meu director al diari ‘Dicen’, Julián Mir. Aquella nit, Montal em va regalar un rellotge amb l’escut del Barcelona i Casaus, mirant-lo de reüll i amb indestructible tall britànic, va xiuxiuejar al president: ‘Jo no el tinc’”.
Casaus no podia presentar-se a les eleccions que hi va haver durant l’època franquista pel seu passat polític i també per la condemna que se li va aplicar, encara que en més d’una ocasió li ho van proposar.
Tal com explica Ducamp, el seu coneixement de tot l’entorn social del barcelonisme, i fins i tot de l’esport en general, el va a portar fins i tot a “aconsellar determinades pautes de comportament a aquelles juntes a les quals no era afí, sinó un ferm opositor. En certa ocasió, el Barça va ser requerit per visitar en audiència especial a Franco, i Casaus els va aconsellar que portessin al Samitier. No li van fer cas. Van anar a Madrid i quan es va obrir la porta de l’antesala on esperaven els dirigents blaugrana i va aparèixer el Cap d’Estat, el primer que va preguntar va ser: ‘¿Y Pepe? ¿No ha venido Pepe?”. Franco tenia devoció per Samitier, i aquest era un dels pocs en tot el Règim que s’atrevia a fer-li bromes. Dies després, van haver d’enviar Samitier amb el capità de les Cinc Copes, Marià Gonzalvo.”
Llums i ombres amb les directives i les penyes
És evident que, quan Ducamp parla de les “juntes a les quals no era afí”, es refereix en concret a Agustí Montal Galobart, el president de les Cinc Copes. També es va mostrar opositor a Enric Llaudet i Agustí Montal i Costa, ja als anys 60 i 70. Pel que fa a les directives amb les que tenia afinitat, també s’explica que el president Narcís de Carreras, el 1968, el va premiar autoritzant-lo a representar oficialment el Club en els actes amb socis i penyistes.
Amb fervents admiradors i ferms crítics contra la seva figura, Nicolau Casaus va estar 22 anys de vicepresident sota la presidència de Josep Lluís Núñez, i cal reconèixer que mai ha passat desapercebut. D’una banda, es va mostrar un ferm defensor de les penyes, però de l’altra va ser totalment contrari a reconèixer qualsevol agrupació, federació o confederació d’aquestes, considerant que només en el tracte “penya a penya” es podria evitar qualsevol motí contra la junta directiva del moment. Són llums i ombres d’una figura que ha passat a la història del FC Barcelona i de les seves penyes.
