Joan Gamper, fundador i cinc vegades president del FC Barcelona, es va suïcidar al seu pis de Barcelona, situat al carrer Girona, el 30 de juliol de 1930.
Arruïnat pel crac borsari de 1929 i amb problemes de depressió des que se li va donar l’esquena des del Club, Gamper havia patit un deteriorament de la seva salut en els cinc anys anteriors. Havia estat un cap de turc davant la dictadura de Primo de Rivera, que el va convertir en únic responsable dels fets del 14 de juny de 1925, després de la polèmica de la xiulada a la Marxa Reial. Directius, polítics o prohoms del Club s’havien desentès de qualsevol responsabilitat, alliberant-se així de qualsevol implicació en aquells fets.
Expliquen que un desil·lusionat Joan Gamper arribaria a confessar davant dels seus íntims que: “El Barcelona no m’estima”. No obstant això, i sense cap bri d’ironia, l’enterrament del pare del barcelonisme va significar una manifestació ciutadana mai vista aleshores, encapçalada per sacerdots catòlics tot i que se suïcidés i fos de religió protestant. Fou una manifestació de dol i d’estima cap a la persona més important de la història del Club, però potser també de remordiments col·lectius.
La fi d’una etapa
El dia que Barcelona va conèixer el tràgic traspàs de Gamper, molts van sentir un atac agut de mala consciència. Amb la mort de Gamper acabava no només una etapa, també finalitzava una forma de dirigir el Club més altruista, implicada i romàntica. Un projecte iniciat amb la seva primera presidència, i que va dur el FC Barcelona d’una situació d’absoluta pèrdua de destins a ser un club fort, assentat en el món del futbol i al qual tothom ja reconeixia per les seves arrels.
També acabava una època daurada de futbolistes que havien donat tots els èxits al Club durant deu temporades, però als quals ja tocava anar buscant el necessari relleu, una tasca sempre molt difícil de gestionar des de les juntes directives de totes les èpoques. Acabaven també set anys de Dictadura que va tenir el Barça en el punt de mira i venien temps d’il·lusió per a la societat catalana. Això sí, caldria enamorar-la per segona vegada, ja que, amb la davallada del gran Barça de l’Edat d’Or i els nous horitzons polítics per a Catalunya, la gent tornava a sentir-se més a gust parlant de possibles victòries que de derrotes.
La fidelitat de la penya Gol de Baix
En aquestes circumstàncies, si hi ha una penya que podem qualificar com a fidel al fundador del FC Barcelona, és la Penya Gol de Baix. Aquesta entitat no només el va acollir quan la dictadura de Primo de Rivera pretenia fer oblidar la seva figura (tal com vam explicar en capítols anteriors), sinó que el va tenir ben present en la celebració del 31è aniversari del Club, com demostra aquest article de El Mundo Deportivo del 3 de desembre de 1930:
EL RECUERDO A GAMPER DE LA PENYA GOL DE BAIX EN SU XXXI ANIVERSARIO
Tal y conforme se había anunciado, un crecido contingente de aficionados a la penya Gol de Baix conmemoraron el XXXI aniversario de la fundación del FC Barcelona, creado a iniciativa del que fue nuestro malogrado amigo, don Juan Gamper, yendo al cementerio y depositando sobre su tumba una magnífica corona de flores naturales de la que pendía una cinta con los colores del Club y la siguiente inscripción: “La penya Gol de Baix al seu company Joan Gamper”.
Una vez reunidos frente al lugar donde descansan los restos mortales de Gamper, el Rdo Padre Luís Sabater dedicó al finado breves y sentidas frases rezando un responso por el alma de aquel inolvidable batallador, fundador del club que tanto renombre lleva alcanzado.
Per a tots aquells i aquelles penyistes que alguna vegada vulguin visitar les restes de Joan Gamper, aquestes encara descansen al cementiri de Montjuïc, en un panteó indicat al plànol del cementiri.
