La inauguració del Camp Nou va ser tot un esclat d’eufòria entre tota la massa social del Barça; una injecció d’il·lusió de tot el barcelonisme després del fracàs que resultà el “cas Di Stefano”. El president Miró Sans va aprofitar aquells terrenys ja comprats per Agustí Montal i Galobart i, com anècdota, cal destacar que el poble, el soci, les penyes i fins i tot la directiva, ja tenien escollit el nom que portaria el nou coliseu barcelonista.
Assabentades les autoritats d’aquell moment de les intencions que hi havia, el Delegat Nacional d’Esports, el General José Moscardó, va comunicar al president del Barça que ni se li passés pel cap aquell nom o hi hauria conseqüències. Si volia, li podia posar el seu nom o qualsevol altre, però no un que estava prohibit per la Dictadura com el de Joan Gamper. I és que, 25 anys després de la seva mort, Gamper encara era incòmode per a les dictadures. Finalment, no hi va haver acord i la decisió es va anar endarrerint mentre la veu popular ja parlava del nom que acabaria essent: el Camp Nou.
Dificultats econòmiques
L’edificació estava pressupostada en 66 milions de pessetes i acabaria costant-ne 288 a causa d’un desgavell que ningú va controlar. Miró-Sans va gastar sense control ni seny, i el club va estar a punt de fer fallida. Tot plegat va causar la dimissió del mateix president que havia tirat endavant les obres. Si a això li sumem l’altíssim cost d’una plantilla forjada a cop de talonari i molt cara de mantenir, els números vermells es van disparar.
A més, les autoritats no van requalificar el vell camp de les Corts fins anys després i la venda no arribaria fins el 1966, quan el club duia anys en una delicada situació econòmica. A sobre, Habitat, l’empresa constructora que es va fer càrrec del terreny, va pagar a terminis, tot i que la gent pensava que ho havia fet al comptat. Això va condicionar molt la gestió del nou president, Enric Llaudet, que es va dedicar a prioritzar el pagament del deute acumulat de manera forçada.
La gran inauguració
La inauguració de l’estadi va ser el 24 de setembre del 1957, Diada de la Mercè, patrona de Barcelona. Des de la col·locació de la primera pedra, tres anys abans, els socis i seguidors s’havien pogut familiaritzar amb la nova ‘casa’ gràcies a l’exposició d’una maqueta que durant dos mesos va ser visitada per unes 125.000 persones, fet que certifica l’expectació despertada. El projecte es va encarregar als arquitectes Francesc Mitjans, Josep Soteras i Lorenzo García-Barbón. Mitjans, cosí de Miró-Sans, va viatjar per mig món estudiant els millors estadis de l’època. Els terrenys havien costat un total de 32,5 milions de pessetes, els quals Montal havia pagat al comptat.
Quan faltaven pocs mesos per a l’estrena, un grup de penyes va presentar un llarg qüestionari amb més de trenta preguntes a Miró-Sans, exigint respostes davant d’una situació que no veien gens clara. Tot i així, la dictadura va impedir que existís transparència i control sobre les despeses. En el comitè organitzador de la festa d’inauguració, Nicolau Casaus es va encarregar de l’organització dels actes, amb un seguit d’iniciatives que anaven des d’una excursió a Montserrat fins a concerts, revetlles i altres.
El dia de la Mercè, sota la presidència del ministre Solís Ruiz com a màxima autoritat del règim, el nou estadi es va omplir per assistir a una missa enmig del terreny de joc i diverses actuacions, entre les quals van destacar una sardana gegantina amb 1.500 dansaires, els Cors Clavé i la presència de l’Orfeó Català, així com una inacabable desfilada de penyes, equips catalans i altres representacions esportives que es van sumar a la gran festa.
Partit inaugural
El partit inaugural va tenir com a rival una selecció de Varsòvia que aplegava, pràcticament, els millors jugadors de Polònia. Recordem el primer onze blaugrana que va estrenar el Camp Nou: Ramallets; Olivella, Brugué, Segarra; Vergés, Gensana; Basora, Villaverde, Eulogio Martínez, Evaristo i Tejada. Després, també jugarien Gràcia, Flotats, Hermes González, Sampedro, Ribelles i Bosch. L’entrenador era Balmanya i el secretari tècnic, Josep Samitier.
Un “Sami” tan murri com sempre que, anys després, reconeixeria haver pactat amb els polonesos que seria el Barça qui inauguraria el marcador pensant en la posteritat. I així ho va fer Eulogio Martínez, autor del primer gol enregistrat a les noves porteries. El marcador final fou de 4-2 favorable al FC Barcelona.
La incidència de les penyes
El fet de la presència activa de les penyes demostra la importància que anaven agafant dins del Club, actuant com a grup d’opinió en aspectes interns, i participant en l’organització dels actes posant al capdavant al cap visible en aquells temps de la penya predominant com era la Penya Solera: Nicolau Casaus. Pel que es veu, ni les penyes van poder aturar el gran augment del cost sobre un pressupost que quedava en una quantitat ridícula respecte la que finalment es va pagar per aquell gran estadi.
Per finalitzar, i en relació a la construcció del Camp Nou, corre la llegenda entre antics treballadors del FC Barcelona que des de Madrid no es va permetre que l’alçada de la façana exterior del nou coliseu superés l’alçada de l’estadi del Reial Madrid. Degut a això, i sempre respectant les ordres governamentals, es va decidir enclotar el terreny de joc i tenir així més capacitat a les graderies. Un exemple més on l’enginy català és capaç de burlar les dictadures.
