La Penya Barcelonista Anguera neix l’any 1957, de la mà de l’entranyable responsable del material esportiu del FC Barcelona conegut com a “Papi” Anguera, amb una clara vocació des del primer moment per a potenciar el futbol base i el desenvolupament de les capacitats de joves futbolistes. Actualment, és la penya oficial amb la credencial número 1. Pels equips de la penya han passat alguns jugadors que més endavant van fer carrera al futbol professional com Macizo, Navarro, Pérez Contreras, José Cano “Canito” i Joan Verdú. Com tots sabem, de penyes barcelonistes n’hi ha i n’hi ha hagut d’esportives, de socials i de solidàries; podem afirmar, sense renunciar a aspectes socials i solidaris, que la Penya Anguera és una de les grans penyes esportives per història i excel·lència.
La seu social de la penya es troba al c/Còrsega, 111, de Barcelona, però els seus equips juguen i entrenen al recinte de l’Escola Industrial i a les instal·lacions de l’INEFC. Una penya al rovell de l’ou de Barcelona i que gaudeix de la proximitat de monuments o indrets històrics d’interès com ara la Basílica de la Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni, La Pedrera, el Recinte de l’Escola Industrial o l’Escola del Treball. Alguns dels presidents que ha tingut la penya durant la seva història son Domingo Bernat Ruiz, Antonio Estivill, Sr. Gómez, José María Tapies, Eduard Galceran, Ramon Planas, Gabriel Montiel, Lluís Monràs i Joan Bertran.
Qui va ser el Papi Anguera?
Francesc Anguera, més conegut com “el Papi Anguera”, va néixer a Barcelona el mes de juny de 1918 i ens va deixar el 22 d’abril de l’any 2000. Una persona lligada al Club, sempre en un segon terme, però molt estimada per tots els que el coneixien.
Acabada la Guerra Civil, Francesc Anguera es dedicava a decorar els pisos de l’època empaperant les parets al barri on vivia, el Poble Sec. Aviat, va entrar al Club de la ma del mític porter Ramon Llorens, però al principi no era l’encarregat de material (ocupació per la qual ha passat a la memòria del barcelonisme), sinó que desenvolupava tasques relacionades amb el futbol base blaugrana, sota la coordinació del mateix Llorens. També va ser delegat del Club, ordenava fitxes i fins i tot va arribar a ser scouter pels diferents equips de Barcelona. Així va descobrir, entre altres, a Ferran Olivella, que també era fill del Poble Sec.
El 1952, li van oferir ocupar el lloc de cap de material dels juvenils i equips d’aficionats del FC Barcelona, i a vegades anava amb el primer equip com a ajudant del cuidador Claudio Pellejero. Sent encarregat de material, va ser testimoni dels canvis apareguts al món del futbol, com ara la implantació de les substitucions de jugadors durant un partit. El sobrenom de “Papi” va venir dels jugadors Vergés i Calvet, a finals dels anys 50, que segurament el van batejar així per la gran cura que tenia de tots ells.
La introducció de les substitucions
Fins la fase de classificació del Mundial de 1954, no va aparèixer de forma oficial la possibilitat de fer canvis de jugadors en un partit de futbol; fins llavors, si es lesionava un jugador, l’equip afectat es quedava amb 10 efectius sobre el terreny de joc. No obstant, d’entrada la norma no va prosperar perquè molts dirigents consideraven que permetre canvis en cas de lesions podia comportar tota mena d’estratagemes i conflictes. Només es permetia el canvi de porter en casos molt puntuals, però a Anglaterra normalment ni això. Finalment, van haver de passar 11 anys perquè els anglesos ho permetessin a la seva reglamentació, la temporada 1965/66, i només era un canvi de jugador en cas de lesió.
A la Lliga Espanyola, durant els anys 60 només es permetia la substitució del porter si s’havia lesionat. Finalment, amb les reticències del secretari de la Federació Espanyola, l’any 1969 es va permetre la substitució d’un jugador de camp en cas de lesió. El Mundial de Mèxic de 1970 per fi va obrir les portes a les substitucions i, després de la nova reglamentació de la FIFA, tots els campionats es van haver d’adaptar.
La relació d’Anguera amb Cruyff
Així doncs, a partir de 1970 al “Papi” Anguera se li va girar feina, ja que enlloc de preparar 11 equipacions i la del porter suplent, ara es veia obligat a preparar-ne 16 cada partit. Anguera també va ser testimoni al llarg dels anys d’altres canvis com l’evolució dels viatges, que van passar de fer-se en autocar o tren a fer-se en avió.
En el temps en què va coincidir amb Johan Cruyff al primer equip, Anguera va forjar una gran relació amb ell que es desenvoluparia fins al punt que el “Papi” va arribar a ser una mena de confident de l’as neerlandès. Expliquen algunes llegendes que després de guanyar un partit de Lliga, Johan Cruyff va sortir dels vestidors cap a un bar i va demanar una cervesa. Amb la beguda a la mà, va tornar als vestidors i va oferir-li a Anguera. I és que el neerlandès sabia que, després dels partits, l’estimat cap de material del FC Barcelona tenia el costum de beure’s una cervesa.
Des de la fundació de la Penya Barcelonista Anguera, i fins i tot un cop retirat l’any 1983, el “Papi” va estar sempre lligat a l’entitat barcelonista; una relació que es va allargar fins la seva mort, l’any 2000.
