La Penya Blaugrana Ramon Llorens de Rubí, ubicada actualment al Carrer Unió número 12, va ser fundada l’any 1960 per 4 rubinencs: Joan Tresserras, Josep Monterde, Joan Llogany i Pau Oller. El nom de Ramon Llorens neix en honor al porter del FC Barcelona que va militar a l’equip abans de la Guerra Civil espanyola i que, després, representaria el sentiment de fidelitat al FC Barcelona.
El primer President de la penya va ser Pau Oller, i després l’han succeït Isidre Forés, Jordi Juncadella, Tomas Capmany, Josep Capmany Soler, Pau Calsina, Isaac Sancristòfol, Ton Vázquez, Mireia Jansà, Pedro Cazorla i Josep Capmany.
La tragèdia de la final de Copa del 1984
Històricament, la penya i el seus socis han acompanyat el Barça l’equip en els desplaçaments més recordats de la història, fent arribar amb orgull i il·lusió el nom del Barça i de la ciutat de Rubí a tot arreu. No obstant, la tragèdia va planar sobre la penya amb motiu de la final de Copa jugada al Santiago Bernabeu l’any 1984, on el Barça fou derrotat per l’Athletic Club per 1-0.
Aquell dia, però, el resultat va ser el de menys… Aquella ocasió va propiciar el que va ser el moment més trist i dramàtic de la història de la penya: l’accident de trànsit de l’autocar que desplaçava els penyistes i aficionats rubinencs a Madrid. Va ser el 5 de maig de 1984, i en l’accident van morir 6 persones i en van resultar ferides 49 més. Al funeral, celebrat dos dies després, hi van assistir més de 10.000 persones, amb nombroses autoritats nacionals i locals; sent un dels actes més multitudinaris i recordats a la població.
Una penya arrelada a Rubí
Des de la seva fundació, la PB Ramon Llorens ha viscut diverses etapes, amb moments durs i d’altres bons i molt recordats. Un d’ells va ser la celebració de 50è aniversari, amb la presència del llavors president del FC Barcelona, Sandro Rosell. És una penya que també participa, any rere any i molt activament, a les festes populars de la localitat com la Diada de l’Onze de Setembre, la Diada de Sant Jordi i la Festa Major, entre d’altres. La seva vessant esportiva també és una nota característica, ja que pertany a l’Agrupació de Penyes de Futbol del FC Barcelona. En resum, una penya oberta a tots els socis i barcelonistes en general que vulguin visitar aquell territori.
Respecte a la ciutat de Rubí, els llocs d’interès imprescindibles per a qualsevol visitant són l’Ajuntament, l’Església de Sant Pere, el Castell, el Celler, la Torre Bassas, l’Ateneu, l’Escola Ribas, Ca n’Oriol i el Museu Etnològic Vallhorrat. Rubí és coneguda mundialment gràcies a l’entitat de l’Esbart Dansaire, fundada l’any 1923 i que treballa en l’ensenyament de la dansa catalana, la producció i presentació d’espectacles amb el seu cos de ball i la conservació i difusió de les tradicions catalanes. Va rebre el Premi Nacional de Dansa el 1985 i la Creu de Sant Jordi el 1997.
Qui era Ramon Llorens?
Els qualificatius amb els que es podria definir Ramon Llorens serien: “entranyable persona, home de la casa, amor a uns colors i lluitador pel seu Club”. I segurament altres companys n’afegirien molts més sense exagerar ni un dit. Va néixer a Barcelona, al barri de Poble Sec, l’1 de setembre de 1906. Als 20 anys, va debutar a la porteria en un partit amistós d’un Barça carregat de suplents on destacava el flamant fitxatge, considerat millor jugador del mon: l’uruguaià Hèctor Scarone. No obstant, aquest jugador no es va saber adaptar a l’equip i als pocs mesos va tornar a l’Uruguai.
Fidelitat als colors sota pals
Llorens anava alternant la suplència amb la titularitat, ja que aquells anys la porteria estava coberta pel mític Plattkó. Quan el gegant hongarès (prop de 1’90 pels 1’64 de Llorens, qui ho compensava amb uns grans reflexos) es va lesionar a la famosa final del campionat d’Espanya dels tres partits de 1928, va arribar la gran oportunitat d’un Ramon Llorens que va deixar-se la pell al segon i tercer partit d’un dels campionats més igualats que hi ha hagut mai. Amb la consecució del títol al tercer partit (3-1), va tocar la glòria.
Tot i seguir alternant suplència i titularitat, amb Plattkó i Nogués per davant seu, no va desistir i va demostrar el seu amor al Club; fins al punt que, quan li van voler donar la baixa el 1933, ell va dir que volia quedar-se com a jugador suplent i de forma amateur. Sense cobrar un sou professional, Llorens va romandre al club fins ben entrada la Guerra Civil, jugant alguns partits importants i molts amistosos.
En començar la guerra, Llorens va formar part del Comitè d’Empleats que van salvar el club de ser intervingut per les milícies; un comitè que es va encarregar de dirigir el FC Barcelona després de la desaparició del president Suñol, l’agost de 1936. A partir de 1937, Llorens torna a la porteria però dos dels nombrosos bombardejos amb què l’aviació feixista italiana castigava la capital catalana el van afectar directament. Això li va impedir anar a la gira per Mèxic i Estats Units amb el primer equip, però entre 1937 i 1938 va participar en més de 30 partits.
Etapa com a entrenador i treballador del Club
Un cop acabada la guerra i penjats els guants, Ramon Llorens va seguir al servei del FC Barcelona, fent-se càrrec d’equips de categories inferiors i descobrint jugadors emergents com Biosca, Bosch o Manchón. El 29 de gener de 1950, Llorens va debutar com entrenador del primer equip, comptant amb l’ajut del mateix Samitier, que aleshores era secretari tècnic. En aquell debut, va superar per 2-0 un gran equip d’aquella època com era el Deportivo de la Corunya.
Amb l’arribada de Kubala a l’equip i de Daucik com a entrenador, Llorens va tornar a les seves antigues ocupacions dins del Club. El 15 de juny de 1952, va rebre un gran homenatge a Les Corts, tot i que continuaria al servei del Barça. A inicis dels anys 70, va complir cinquanta anys al servei del Club, sempre allí on el necessitaven.
Amor incondicional al Barça
Llorens viatjava amb l’equip i la seva experiència servia per donar consells als jugadors, però sempre des d’una segona fila i sense estridències. Amb motiu dels 75 anys del FC Barcelona, va arribar a declarar: “A mi el Barcelona m’ha donat molt més del que jo li he donat. Jo li he prestat els meus serveis, però el Barça m’ha donat la vida”. I va afegir: “El Barça no em deu res, però m’agradaria que el dia que mori, m’emboliquessin amb la seva bandera, que és la meva. M’agradaria que, un cop mort, els barcelonistes puguin dir que he fet algun servei al Club i que els jugadors, siguin quins siguin, em dediquin el primer gol del següent partit”.
Aquestes paraules demostren què és l’amor a un club i, a més a més, honoren i molt la penya que ha volgut que aquest enorme jugador i el seu exemple mai es perdin en l’oblit.
Ramón Llorens ens va deixar el 4 de febrer de 1985, als 78 anys. No se sap si en el següent partit disputat, contra l’Espanyol al campionat de Copa, Schuster o Carrasco van recordar el fet de dedicar a Llorens els tres gols amb que el Barça va superar els pericos; sigui com sigui, poc menys de dos mesos després, el FC Barcelona de Terry Venables quedava campió de Lliga. Havien passat onze anys des del darrer campionat. No es podia fer un millor homenatge a una persona entranyable, un home de casa, el reflex humà de l’amor pur a uns colors.
