Capítol 5 – La Copa de maig de 1925: preàmbul de la suspensió del Club

Eren temps difícils. La dictadura de Primo de Rivera va resultar molt dura per les aspiracions d’una Catalunya on el catalanisme ja havia ultrapassat les fronteres lingüístiques i culturals per endinsar-s’hi en terrenys més polítics i d’autogovern. Tot aquest avanç es veuria truncat amb el Cop d’Estat i unes noves polítiques que prohibien la llengua catalana, la senyera i qualsevol tipus de manifestació.

El 10 de maig de 1925, el Barça es proclama campió del Campionat d’Espanya a Sevilla contra l’Arenas de Getxo per 2-0. La rebuda als campions va desfermar la bogeria popular. Va ser una celebració que, en temps de dictadura i de retallada manifesta de llibertats contra Catalunya, tothom va agafar com una excusa per poder fer manifestacions al carrer que d’altra manera haurien estat prohibides. El Barça agafava el relleu del catalanisme reivindicatiu i la bandera blaugrana substituïa la senyera, però el sentiment era el mateix i les autoritats s’ho miraven expectants a la recerca d’algun motiu que argumentés una actuació ferma sobre el Club.

Les Rambles, un punt de reunió

L’anècdota d’aquell dia de la final es va viure a les Rambles, concretament a la porta del diari El Sol, on es publicaven els resultats dels partits. En aquella època no hi havia televisió i la molt incipient ràdio encara no informava de futbol i, per tant, l’única via per conèixer les notícies era esperar al carrer que les redaccions dels diaris fossin informades i compartissin les novetats. Això es feia a Canaletes, al costat del punt de trobada que significava el quiosc, com ja manava la nova tradició, i fins allí anaven les penyes barcelonistes existents a la capital catalana.

La rivalitat amb l’Espanyol, portada a la política

Mentre una generació de socis, penyes i aficionats curiosos esperava notícies de la final, els del diari van tenir l’ocurrència d’informar primer sobre el marcador d’un partit amistós disputat per l’Espanyol. La reacció en forma de xiulada va resultar antològica. A continuació, els d’El Sol reaccionaren tot difonent el triomf del Barça enmig de grans celebracions. Alguns dels presents, d’inequívoca ideologia ultradretana, s’ho van prendre a la tremenda i optaren per denunciar-ho a les autoritats, tot confonent a propòsit l’escridassada a l’Espanyol amb una suposada ofensa a Espanya. Per acabar-ho d’arrodonir, en justa correspondència, els denunciants asseguraven que els crits de joia pel resultat del Barça eren, simplement, cants inequívocs de suport al separatisme.

Aquestes situacions anaven creant un ambient de conflictes en potència permanents que posaven el punt de mira de les autoritats en cada situació, manifestació o activitat que desenvolupava el FC Barcelona. A les tensions, es va sumar, per esmentar només un altre exemple significatiu, el cèlebre «derbi de la xavalla» de les Corts, el 23 de novembre de 1924, on membres de la Penya Ardèvol del FC Barcelona van tenir altercats amb membres de la Peña Ibèrica del RCD Espanyol, llançant al camp un munt de monedes que van fer suspendre el partit als 23 minuts de joc. El 15 de gener de 1925 el partit es va tornar a jugar des del començament. Es forjaven així els preàmbuls del cas més sonat, el que ha passat a la història negra del club: la suspensió de tota activitat del Futbol Club Barcelona durant 6 mesos.