La final del Campionat d’Espanya, celebrada el 16 de maig de 1926, va significar molt en l’evolució del mon penyístic i en l’eufòria col·lectiva del barcelonisme en general.
Caldria recordar que el Campionat d’Espanya, actualment Copa del Rei (la Lliga encara trigaria tres anys a aparèixer) el disputaven els primers classificats dels diferents campionats regionals. La implantació oficial del professionalisme, també l’any 1926, va significar la queixa de molts clubs que ja reivindicaven enfrontar-se en un campionat global als millors equips d’Espanya, sense dependre de la classificació prèvia del campionat domèstic. Els clubs tenien l’obligació de pagar sous importants als jugadors i exigien també un campionat on els ingressos fossin superiors.
Recorregut impecable fins la final
Aquell Campionat d’Espanya es presentava força competit: es batia el rècord de participació amb un total de 24 equips, amb el concurs dels dos primers classificats de cada Lliga. El repartiment era de vuit grups de tres equips, dels quals només se’n classificava un. En el cas del FC Barcelona, va quedat agrupat amb el Zaragoza i el Llevant. Samitier i els seus companys de l’Edat d’Or van guanyar tots els partits disputats.
A quarts de final, els esperava el Reial Madrid, però quan aquell enorme Barça dels anys 20 es posava les piles, no tenia rival: 1-5 a Chamartín i 3-0 a Les Corts. A les semifinals, es va superar a partit únic el potent equip basc del Real Unión de Irún per 2-1. La final, que es disputaria a València, es presentava força igualada contra un Atlètic de Madrid que venia d’una dura semifinal contra el RCD Espanyol.
Aquell dia, a Mestalla, es va donar un fenomen únic fins llavors i que ha perdurat fins els nostres dies: una gran expedició de socis i penyes que viatjarien en ferrocarril des de Barcelona a València. I de ben segur que el suport de tots aquests centenars de penyistes va fer sentir als jugadors del Barça com a casa. Tot i que els 90 minuts van acabar amb empat a dos gols, aconseguits per Samitier i Just, el títol es decidiria a la pròrroga amb la intervenció d’un veterà que encara conservava l’olfacte de gol: Paulino Alcántara. El resultat definitiu fou de 3-2 i el preuat trofeu viatjava cap a Barcelona.
Un impuls per a les penyes
Precisament, després d’aquell desplaçament l’augment de l’activitat penyística seria més alt els anys posteriors. I una d’aquestes penyes que van evolucionar força aquell any fou la Penya Ben Fets, que ja el 5 de febrer organitzaven a l’Hotel Colón de Barcelona un gran àpat en honor a la figura del moment, Josep Samitier. “L’home Llagosta” o “el mag de la pilota” era un entusiasta de les penyes, i no s’ho va voler perdre.
Està clar que la naturalitat amb què el jugadors vivien aquesta condició de ser part del Club els duia a participar en actes com aquests o molts altres, organitzats per les desenes de penyes que tenia ja el FC Barcelona. La màxima figura i altres membres de la plantilla compartien dinars, sopars i tertúlies amb al gent que els estimava, com si fos la cosa més normal del mon. Igual que avui en dia…
